L’espuma de l’Sloterdijk

El darrer llibre del projecte ‘Esferes‘ de Peter Sloterdijk ens parla d’espumes. Ens porta de manera erudita i absolutament documentada fins un concepte - imatge, l'espuma, que pretén explicar les dependències i interdependències de la societat i del pensament actuals. Els llocs canviants que, segons ell, tenen límit esfèric, inclouen les quatre dimensions i esdevenen, així, més explícits que qualsevol explicació - opinió extàtica – estàtica, exposada, posem per cas, a la premsa o, fins i tot en un blog. Al capdavall, el mitjà no sempre és el missatge, sinó que a vegades és pura fashion. I el blog segueix bevent de les fonts de la cultura escrita i no es fonamenta en l’Homo videns de Sartori.

Sloterdijk ja no parla de cultura sinó de cultures; no és pas el primer en fer-ho, però li dóna un caire deferent. Les cultures se'ns mostren més especialitzades i més fragmentades que mai, però alhora més combinables que mai. Hom parla de la cultura dels videojocs o de la cibercultura; de la cultura de viatges i de la cultura política, per exemple. Totes al mateix sac. Vivim en un cocktail de cultures i la diferència està en la mescla; no en els ingredients. L’estandardització dels ingredients –Internet dixit!- dóna per la personalització des compostos. Real com els àtoms i la matèria. Còpia de còpia de còpia... fractal. Bombolles espumoses que s’aguanten per la tensió suficient, però canviant. Com els universos paral•lels amb lleis diferents separades per la tensegrity. Per Sloterdijk la tensegrity senyala els límits de les estructures immunitàries autoestressants que són en les que vivim. Aquestes bombolles venen marcades per diferents límits que canvien i s’ajusten a les costums i als hàbits. L’autor parla, entre molts altres límits, per exemple dels fonotopos. Aquest lloc d’espai i de temps configura de manera autoadaptativa el nostre sistema immunitari acústic. El pensador ens parla de l’adaptació a l’entorn i del pas del raonament a la interiorització de les respostes en tant que assolides consuetudinàriament. De la mateixa manera que parla de l’entorn acústic, parla –i molt!- de l’espai; de fet, parla sobretot de l’espai i de la construcció de la pròpia obertura al món. Els espais artificials i les atmosferes artificialment climatitzades han esdevingut els llocs immunitzants en els quals cada vegada més vivim. La vida és, d’alguna manera, construcció d’espais. El que no diu, almenys explícitament, Sloterdijk és que aquesta construcció d’espais està fortament lligada a la tècnica i, possiblement, també a la Il•lustració. Ell parla dels hivernacles com els primers espais immunitaris, però també podríem pensar en els jardins versallescs fets per a crear una atmosfera diferent a partir de l’organització de l’espai. La procedència de l’ordre és el que canvia en el posicionament espumós; això pot voler dir que per Sloterdijk l’individu s’ha dissols en l’embolcall tècnic tot quedant a redós d’aquest.