INTERNET I IDENTITAT. FORO DE DEBAT SOBRE LA INFLUÈNCIA QUE INTERNET, COM A MITJÀ DE COMUNICACIÓ, TÉ EN LA CREACIÓ D'IDENTITATS I EN ELS CONDICIONAMENTS EPISTEMOLÒGICS.

divendres, de setembre 07, 2007

+ Variacions sobre el vídeo de Noah

Una altra manera d'utilitzar la idea diferencial del vídeo de Noah. Bé, tot plegat sembla prou insubstancial; al capdavall és quantitat i quantitat... però la qualitat costa de trobar a YouTube. Andrew Keen és molt crític amb la Web 2.0 en el seu llibre 'The cult of the amateur - how today's internet is killing our culture'. Va força encertat. De totes maneres, la utilització que donem a la tecnologia no està implícita en la pròpia eina i, consegüentment, cal revisar els aspectes socials més que no els tècnics. Aquí va el vídeo

dijous, d’abril 12, 2007

YouTube i el vídeo de Noah

Comentaris a l'aportació anterior

diumenge, d’abril 08, 2007

Noah takes a photo of himself every day for 6 years.

Penso que aquest vídeo és un exemple de com es poden emprar les imatges en la transmissió d'idees. Mostra que no hi ha necessitat de fer servir mots ni escrits. Consegüentment, l'escriptura pot anar prenent un paper menys principal del que ha tingut fins l'època actual. Seguira un vídeo per comentar el que aquí he escrit.

dissabte, d’octubre 21, 2006

Mustapha Cherif




Comentaris a la lliçó inaugural de la UOC - curs 2006-2007 - feta per Mustapha Cherif




En la lliçó inaugural -que podem veure a: Lliçó inaugural de la UOC - curs 2006-2007-, Mustapha Cherif es posiciona a favor d’un diàleg permanent que permeti assolir una relació normalitzada, coherent i constructiva amb l’altre. L’aclaparador domini dels diners, el pensament científic i tècnic que ens domina, la laïcitat que ens embolcalla i que ha creat barreres entre fe i raó, entre moltes altres coses, ens fan pensar que la globalització ens ve gran. Que, segons ens explica aquest pensador, no ens sentim del temps en el qual vivim; fins i tot, arriba a qualificar la nostra època com a època obscura. Certament, la confusió i el desordre actuals són patents en molts aspectes. Vivim, doncs, en temps de canvi. Tanmateix, canvi pot significar oportunitat.

La informació està en la diferència i, consegüentment, cal preservar la diferència com un preat tresor. Per això, ens pot arribar a sorprendre que es pugui acabar tractant la diferència com un universal inqüestionat. Cherif ens diu que l’universal és possible, tanmateix, potser no és tant desitjable com pot semblar a primera vista. L’ús d’aquest suposat universal, segons el discurs de Cherif, ens hauria d’emparar de la influència d’il•lusions i mites. Penso que, de la mateixa manera com no es pot oposar raó i religió, tampoc ens podem permetre l’oposició entre logos i mite. Com ja ens va explicar Heidegger, per als grecs, ‘el contrari de “barbàrie” no és pas “cultura i civilització”, sinó l’estar dins el μΰθος i el λόγος’ (Heidegger, M.(2005). Parmènides. Barcelona: Quaderns Crema. Pàg. 142). D’aquí que, a occident, potser hauríem de repensar més en els grecs i menys en els romans: per als grecs veritat és il•latència; d’aquí que no s’oposi a falsedat ni a dissimulació que ens poden fer pensar en el pensament calculador del qual Cherif ens diu que està d’actualitat i ens aconsella prendre’n distància.

Hi ha quelcom en el rerefons de la proposta de Mustapha Cherif que crec que cal depassar. No podem quedar-nos en la crida que ens proposa: ‘Gent d’arreu, preocupats per la llibertat, la justícia i el sentit, sigueu solidaris!’, perquè correm el risc de no anar més enllà dels mots. Seguir una proclama sol suposar que hi ha els no seguidors i, consegüentment, els opositors; i això, podria portar-nos a un maniqueisme inconsistent. Potser una part del problema consisteix en que hem elevat a categoria de problema fets tan quotidians com els que avui mateix podem llegir a la primera plana d’alguns diaris: ‘Europa cuestiona el uso del velo islámico que tapa la cara’ o ‘Críticas a Mas por su oferta de puntuar a los inmigrantes’. Si seguim amb els punts i els vels, estem caient en el joc d’enfrontaments que cal obviar. No és aquest el camí per a la reconciliació que proposa Cherif; hem d’anar més enllà.

divendres, d’agost 25, 2006

L’espuma de l’Sloterdijk


El darrer llibre del projecte ‘Esferes‘ de Peter Sloterdijk ens parla d’espumes. Ens porta de manera erudita i absolutament documentada fins un concepte - imatge, l'espuma, que pretén explicar les dependències i interdependències de la societat i del pensament actuals. Els llocs canviants que, segons ell, tenen límit esfèric, inclouen les quatre dimensions i esdevenen, així, més explícits que qualsevol explicació - opinió extàtica – estàtica, exposada, posem per cas, a la premsa o, fins i tot en un blog. Al capdavall, el mitjà no sempre és el missatge, sinó que a vegades és pura fashion. I el blog segueix bevent de les fonts de la cultura escrita i no es fonamenta en l’Homo videns de Sartori.

Sloterdijk ja no parla de cultura sinó de cultures; no és pas el primer en fer-ho, però li dóna un caire deferent. Les cultures se'ns mostren més especialitzades i més fragmentades que mai, però alhora més combinables que mai. Hom parla de la cultura dels videojocs o de la cibercultura; de la cultura de viatges i de la cultura política, per exemple. Totes al mateix sac. Vivim en un cocktail de cultures i la diferència està en la mescla; no en els ingredients. L’estandardització dels ingredients –Internet dixit!- dóna per la personalització des compostos. Real com els àtoms i la matèria. Còpia de còpia de còpia... fractal. Bombolles espumoses que s’aguanten per la tensió suficient, però canviant. Com els universos paral•lels amb lleis diferents separades per la tensegrity. Per Sloterdijk la tensegrity senyala els límits de les estructures immunitàries autoestressants que són en les que vivim. Aquestes bombolles venen marcades per diferents límits que canvien i s’ajusten a les costums i als hàbits. L’autor parla, entre molts altres límits, per exemple dels fonotopos. Aquest lloc d’espai i de temps configura de manera autoadaptativa el nostre sistema immunitari acústic. El pensador ens parla de l’adaptació a l’entorn i del pas del raonament a la interiorització de les respostes en tant que assolides consuetudinàriament. De la mateixa manera que parla de l’entorn acústic, parla –i molt!- de l’espai; de fet, parla sobretot de l’espai i de la construcció de la pròpia obertura al món. Els espais artificials i les atmosferes artificialment climatitzades han esdevingut els llocs immunitzants en els quals cada vegada més vivim. La vida és, d’alguna manera, construcció d’espais. El que no diu, almenys explícitament, Sloterdijk és que aquesta construcció d’espais està fortament lligada a la tècnica i, possiblement, també a la Il•lustració. Ell parla dels hivernacles com els primers espais immunitaris, però també podríem pensar en els jardins versallescs fets per a crear una atmosfera diferent a partir de l’organització de l’espai. La procedència de l’ordre és el que canvia en el posicionament espumós; això pot voler dir que per Sloterdijk l’individu s’ha dissols en l’embolcall tècnic tot quedant a redós d’aquest.

dijous, d’abril 06, 2006

Imatges i prejudicis


Els pensaments i els judicis que els acompanyen venen condicionats pels prejudicis com a judicis previs. Sovint els prejudicis actuen de manera no racional. Així és, en part, com el filtre de la cultura actua com a modelador de l`instint i de la intuïció. Aquest tema ha estat àmpliament debatut i té suport de pensadors ben coneguts i reconeguts. Per exemple, Gadamer a Veritat i Mètode ens exposa el paper dels prejudicis de manera exhaustiva i magistral.

Ara, però, no volem parlar de prejudicis, sinó de com varia la manera com es construeixen. Vivim en l’època de les imatges; en l’època de la tecnologia. Des de la TV fins Internet, passant per molts dels esquers publicitaris. No fa massa que al parlar d’imatge ens venia a la ment un reflex de la realitat. Una imatge era, per exemple, la que reflectia el mirall. Ara les imatges que ens arriben no són ja reflex, sinó creació. En bona mesura la digitalització ha estat el detonant de la creació visual en tant que permet re-crear la imatge reflectida.

Per aquest motiu hem de parlar de simulació i de significat d’aquestes simulacions més que no de realitat. Certament, això ens diu que actualment els prejudicis ens venen més de les imatges omnipresents que contenen significat i que són simulacions recreades d’un referent ideal. Podríem pensar que estem en un món de les idees platònic que ha pres vida i s’ha tornat canviant, imprecís, inconstant... però ideal al cap i a la fi.

Que vivim immersos en un mar d’imatges que ens influeixen, ens ho diu Baudrillard: ‘The culture industry blurs the lines between facts and information, between information and entertainment, between entertainment and politics. The masses get bombarded by these images (simulations) and sings (simulacra) which encourage them to buy, vote, work, play,...but eventually they become apathetic (i.e. cynical)’. (Veure, Simulacra and Simulation). El que jo plantejo és que les imatges no només ens influeixen, sinó que ho fan per camins no racionals i que ens estan prefigurant els prejudicis que emprem per copsar la realitat.

Seguirem.

dissabte, de març 11, 2006

Fantasia, identitat i virtualitat


Cebrián en el seu llibre La Red ens explica que la comunicació a la Xarxa no actua només com un nou mètode d’intercomunicació, sinó que genera una certa dependència “no sólo porque le hace compañía, sino porque le genera un placer, le permite inventar, sustituirse a sí mismo en la soledad multitudinaria del universo virtual ” (Cebrián, 1998). Segons aquest punt de vista, la xarxa serviria per fugir de nosaltres mateixos vers una idealització fictícia momentània. Si al Quixot de Cervantes el van condicionar els llibres de cavalleria, els quixots del nostre temps –que no el d’Avellaneda!- es veuen/ens veiem subordinats a la plaent virtualitat enganyívola que ens protegeix de les aspres, crispades i tangibles relacions no mediades.

Sloterdijk ens explica com la descoberta del propi rostre a partir del mirall va comportar un canvi social i identitari important. El Narcís encisat d’ell mateix ens va descobrir que també l’efecte contrari del rebuig podia afectar-nos: tota cara té la seva creu. Ara, amb les comunicacions virtuals i les identitats tecnològiques hem traspassat a l’altra banda de l’espill. Com l’Alícia ens podem re-crear altra volta en la imaginació més que en la imatge suposadament real que ens retornava el mirall i que, a voltes, no ens acabava d’agradar.