BLOG DE PEP XUCLÀ

+ Variacions sobre el vídeo de Noah

2007-09-07T09:58:00.000+02:00

Una altra manera d'utilitzar la idea diferencial del vídeo de Noah. Bé, tot plegat sembla prou insubstancial; al capdavall és quantitat i quantitat... però la qualitat costa de trobar a YouTube. Andrew Keen és molt crític amb la Web 2.0 en el seu llibre 'The cult of the amateur - how today's internet is killing our culture'. Va força encertat. De totes maneres, la utilització que donem a la tecnologia no està implícita en la pròpia eina i, consegüentment, cal revisar els aspectes socials més que no els tècnics. Aquí va el vídeo

YouTube i el vídeo de Noah

2007-04-12T16:25:00.001+02:00

Comentaris a l'aportació anterior

Noah takes a photo of himself every day for 6 years.

2007-04-08T11:54:00.001+02:00

Penso que aquest vídeo és un exemple de com es poden emprar les imatges en la transmissió d'idees. Mostra que no hi ha necessitat de fer servir mots ni escrits. Consegüentment, l'escriptura pot anar prenent un paper menys principal del que ha tingut fins l'època actual. Seguira un vídeo per comentar el que aquí he escrit.

Mustapha Cherif

2006-10-21T11:57:00.000+02:00

Comentaris a la lliçó inaugural de la UOC - curs 2006-2007 - feta per Mustapha Cherif

En la lliçó inaugural -que podem veure a: Lliçó inaugural de la UOC - curs 2006-2007-, Mustapha Cherif es posiciona a favor d’un diàleg permanent que permeti assolir una relació normalitzada, coherent i constructiva amb l’altre. L’aclaparador domini dels diners, el pensament científic i tècnic que ens domina, la laïcitat que ens embolcalla i que ha creat barreres entre fe i raó, entre moltes altres coses, ens fan pensar que la globalització ens ve gran. Que, segons ens explica aquest pensador, no ens sentim del temps en el qual vivim; fins i tot, arriba a qualificar la nostra època com a època obscura. Certament, la confusió i el desordre actuals són patents en molts aspectes. Vivim, doncs, en temps de canvi. Tanmateix, canvi pot significar oportunitat.

La informació està en la diferència i, consegüentment, cal preservar la diferència com un preat tresor. Per això, ens pot arribar a sorprendre que es pugui acabar tractant la diferència com un universal inqüestionat. Cherif ens diu que l’universal és possible, tanmateix, potser no és tant desitjable com pot semblar a primera vista. L’ús d’aquest suposat universal, segons el discurs de Cherif, ens hauria d’emparar de la influència d’il•lusions i mites. Penso que, de la mateixa manera com no es pot oposar raó i religió, tampoc ens podem permetre l’oposició entre logos i mite. Com ja ens va explicar Heidegger, per als grecs, ‘el contrari de “barbàrie” no és pas “cultura i civilització”, sinó l’estar dins el μΰθος i el λόγος’ (Heidegger, M.(2005). Parmènides. Barcelona: Quaderns Crema. Pàg. 142). D’aquí que, a occident, potser hauríem de repensar més en els grecs i menys en els romans: per als grecs veritat és il•latència; d’aquí que no s’oposi a falsedat ni a dissimulació que ens poden fer pensar en el pensament calculador del qual Cherif ens diu que està d’actualitat i ens aconsella prendre’n distància.

Hi ha quelcom en el rerefons de la proposta de Mustapha Cherif que crec que cal depassar. No podem quedar-nos en la crida que ens proposa: ‘Gent d’arreu, preocupats per la llibertat, la justícia i el sentit, sigueu solidaris!’, perquè correm el risc de no anar més enllà dels mots. Seguir una proclama sol suposar que hi ha els no seguidors i, consegüentment, els opositors; i això, podria portar-nos a un maniqueisme inconsistent. Potser una part del problema consisteix en que hem elevat a categoria de problema fets tan quotidians com els que avui mateix podem llegir a la primera plana d’alguns diaris: ‘Europa cuestiona el uso del velo islámico que tapa la cara’ o ‘Críticas a Mas por su oferta de puntuar a los inmigrantes’. Si seguim amb els punts i els vels, estem caient en el joc d’enfrontaments que cal obviar. No és aquest el camí per a la reconciliació que proposa Cherif; hem d’anar més enllà.

L’espuma de l’Sloterdijk

2006-08-25T09:54:00.000+02:00

El darrer llibre del projecte ‘Esferes‘ de Peter Sloterdijk ens parla d’espumes. Ens porta de manera erudita i absolutament documentada fins un concepte - imatge, l'espuma, que pretén explicar les dependències i interdependències de la societat i del pensament actuals. Els llocs canviants que, segons ell, tenen límit esfèric, inclouen les quatre dimensions i esdevenen, així, més explícits que qualsevol explicació - opinió extàtica – estàtica, exposada, posem per cas, a la premsa o, fins i tot en un blog. Al capdavall, el mitjà no sempre és el missatge, sinó que a vegades és pura fashion. I el blog segueix bevent de les fonts de la cultura escrita i no es fonamenta en l’Homo videns de Sartori.

Sloterdijk ja no parla de cultura sinó de cultures; no és pas el primer en fer-ho, però li dóna un caire deferent. Les cultures se'ns mostren més especialitzades i més fragmentades que mai, però alhora més combinables que mai. Hom parla de la cultura dels videojocs o de la cibercultura; de la cultura de viatges i de la cultura política, per exemple. Totes al mateix sac. Vivim en un cocktail de cultures i la diferència està en la mescla; no en els ingredients. L’estandardització dels ingredients –Internet dixit!- dóna per la personalització des compostos. Real com els àtoms i la matèria. Còpia de còpia de còpia... fractal. Bombolles espumoses que s’aguanten per la tensió suficient, però canviant. Com els universos paral•lels amb lleis diferents separades per la tensegrity. Per Sloterdijk la tensegrity senyala els límits de les estructures immunitàries autoestressants que són en les que vivim. Aquestes bombolles venen marcades per diferents límits que canvien i s’ajusten a les costums i als hàbits. L’autor parla, entre molts altres límits, per exemple dels fonotopos. Aquest lloc d’espai i de temps configura de manera autoadaptativa el nostre sistema immunitari acústic. El pensador ens parla de l’adaptació a l’entorn i del pas del raonament a la interiorització de les respostes en tant que assolides consuetudinàriament. De la mateixa manera que parla de l’entorn acústic, parla –i molt!- de l’espai; de fet, parla sobretot de l’espai i de la construcció de la pròpia obertura al món. Els espais artificials i les atmosferes artificialment climatitzades han esdevingut els llocs immunitzants en els quals cada vegada més vivim. La vida és, d’alguna manera, construcció d’espais. El que no diu, almenys explícitament, Sloterdijk és que aquesta construcció d’espais està fortament lligada a la tècnica i, possiblement, també a la Il•lustració. Ell parla dels hivernacles com els primers espais immunitaris, però també podríem pensar en els jardins versallescs fets per a crear una atmosfera diferent a partir de l’organització de l’espai. La procedència de l’ordre és el que canvia en el posicionament espumós; això pot voler dir que per Sloterdijk l’individu s’ha dissols en l’embolcall tècnic tot quedant a redós d’aquest.

Imatges i prejudicis

2006-04-06T10:42:00.000+02:00

Els pensaments i els judicis que els acompanyen venen condicionats pels prejudicis com a judicis previs. Sovint els prejudicis actuen de manera no racional. Així és, en part, com el filtre de la cultura actua com a modelador de l`instint i de la intuïció. Aquest tema ha estat àmpliament debatut i té suport de pensadors ben coneguts i reconeguts. Per exemple, Gadamer a Veritat i Mètode ens exposa el paper dels prejudicis de manera exhaustiva i magistral.

Ara, però, no volem parlar de prejudicis, sinó de com varia la manera com es construeixen. Vivim en l’època de les imatges; en l’època de la tecnologia. Des de la TV fins Internet, passant per molts dels esquers publicitaris. No fa massa que al parlar d’imatge ens venia a la ment un reflex de la realitat. Una imatge era, per exemple, la que reflectia el mirall. Ara les imatges que ens arriben no són ja reflex, sinó creació. En bona mesura la digitalització ha estat el detonant de la creació visual en tant que permet re-crear la imatge reflectida.

Per aquest motiu hem de parlar de simulació i de significat d’aquestes simulacions més que no de realitat. Certament, això ens diu que actualment els prejudicis ens venen més de les imatges omnipresents que contenen significat i que són simulacions recreades d’un referent ideal. Podríem pensar que estem en un món de les idees platònic que ha pres vida i s’ha tornat canviant, imprecís, inconstant... però ideal al cap i a la fi.

Que vivim immersos en un mar d’imatges que ens influeixen, ens ho diu Baudrillard: ‘The culture industry blurs the lines between facts and information, between information and entertainment, between entertainment and politics. The masses get bombarded by these images (simulations) and sings (simulacra) which encourage them to buy, vote, work, play,...but eventually they become apathetic (i.e. cynical)’. (Veure, Simulacra and Simulation). El que jo plantejo és que les imatges no només ens influeixen, sinó que ho fan per camins no racionals i que ens estan prefigurant els prejudicis que emprem per copsar la realitat.

Seguirem.

Fantasia, identitat i virtualitat

2006-03-11T12:52:00.000+01:00

Cebrián en el seu llibre La Red ens explica que la comunicació a la Xarxa no actua només com un nou mètode d’intercomunicació, sinó que genera una certa dependència “no sólo porque le hace compañía, sino porque le genera un placer, le permite inventar, sustituirse a sí mismo en la soledad multitudinaria del universo virtual ” (Cebrián, 1998). Segons aquest punt de vista, la xarxa serviria per fugir de nosaltres mateixos vers una idealització fictícia momentània. Si al Quixot de Cervantes el van condicionar els llibres de cavalleria, els quixots del nostre temps –que no el d’Avellaneda!- es veuen/ens veiem subordinats a la plaent virtualitat enganyívola que ens protegeix de les aspres, crispades i tangibles relacions no mediades.

Sloterdijk ens explica com la descoberta del propi rostre a partir del mirall va comportar un canvi social i identitari important. El Narcís encisat d’ell mateix ens va descobrir que també l’efecte contrari del rebuig podia afectar-nos: tota cara té la seva creu. Ara, amb les comunicacions virtuals i les identitats tecnològiques hem traspassat a l’altra banda de l’espill. Com l’Alícia ens podem re-crear altra volta en la imaginació més que en la imatge suposadament real que ens retornava el mirall i que, a voltes, no ens acabava d’agradar.

Vincles i links

2006-02-14T15:33:00.000+01:00

En l`anterior aportació, vaig apuntar una possible relació entre els links de l’hipertext que ens ha possibilitat el creixement de les TIC i els vincles dels quals ens parlava Giordano Bruno. Mentre Bruno ens remarcava els aspectes de relació i, consegüentment, prenia una visió hol•lística enfront del subjecte cartesià que encara no havia arribat, els links hipertextuals actuen sobre el participant interactiu com si fossin diferents camins a escollir en un laberint. Laberint perquè ens és, cada vegada més, impossible copsar amb les capacitats humanes els resultats de qualsevol tria possible. Al capdavall, però, no hi ha una diferència massa gran entre els vincles interpersonals del renaixement i els links hipertextuals. Potser és una qüestió de grau. Vull dir que mentre els vincles s’estableixen –i s’establien- entre nodes amb capacitat individual d’interactuar, els links uneixen produccions d’aquests mateixos nodes. Mentre una cosa és hiperrelació, l’altra és hipertext. Possiblement el lligam ens pot venir pel paper que atribuïm al llenguatge en la relació humana. Si pensem que el llenguatge és la més important de les eines de relació humanes i la considerem indispensable per poder establir vincles, haurem de començar a meditar sobre si els links no són més que vincles que han deixat el seu emissor i han passat a prendre autonomia. D’aquí que puguem pensar –com fa Latour- en els drets de les coses. O, més concretament, en els drets dels nodes i dels vincles hipertextuals.

Internet i màgia

2006-02-02T20:13:00.000+01:00

Ioan P. Culianu ens explica que la civilització occidental actual té les seves arrels en la censura de l’imaginari que va suposar la Reforma (Culianu, I. P., 1984). La Inquisició va matar els Súcubes i els Íncubes; la imaginació i la fantasia es capbussaren en la raó. Tanmateix, ja Aristòtil ens havia advertit que no es podia pensar sense fantasmes. Giordano Bruno, en el seu llibre De vinculis in genere, ens explica els lligams als quals estem exposats i ens confirma que l’amor és el més fort de tots: vinculum quippe vinculorum amor est. La màgia, doncs, no és tan intangible com la raó ens ha volgut fer creure. Coneixem diferents mecanismes per convocar fantasmes o, si voleu, fantasies; per exemple, els al•lucinògens en són una mostra. N’hi ha, però, moltes més. L’objecte analític ens ha fet perdre de vista els lligams; els vincles que ens uneixen i ens condueixen.

Les noves tecnologies -i Internet com la màxima expressió d'aquestes-, es basen en un gran Hipertext. Una de les característiques destacades de l’hipertext és, precisament, la possibilitat d’establir vincles: els links. En aquest gran hipertext que és la xarxa de xarxes hi ha, també, una permeabilitat important entre realitat i fantasia. Fins l’extrem que hem inventat quelcom entremig que anomenem realitat virtual. És possible que en l'era de la informació recuperem aspectes propis de la societat precartesiana del renaixement?

Intuïció i TIC

2006-01-30T08:28:00.000+01:00

Els nous mitjans de comunicació basats en les TIC ens desvien la normalitat de les formes de coneixement. Reforcen, segons el meu parer, el coneixement intuïtiu enfront del coneixement deductiu o més racional. Potser això té alguna relació amb la facilitat d’interioritzar els aprenentatges de funcionament i navegació a la net. Aprenentatges, per altra banda, basats en una certa rutinització i simplificació en relació als esdeveniments quotidians i reals. El coneixement instituïu, tanmateix, ha estat vist com la punta d’iceberg del coneixement al llarg del temps. [Ofereixo unes lleugeres anotacions sobre la intuïció a: Intuïció i coneixement] Actualment, però, al mateix temps que augmentem la facilitat de coneixement a la net, també esquematitzem sobre manera allò que coneixem. D’alguna manera, la quantitat ha passat al davant de la qualitat.

Woody Allen i l'atzar

2006-01-28T19:34:00.000+01:00

L’atzar és el tema central de la darrera pel•lícula de Woody Allen: Match Point. Per alguna cosa serà que el conegut director ens exposa de manera magistral com els esdeveniments intervenen, segurament més del que ens imaginem sovint, en la tria dels camins que ens toca trepitjar. El lliure albir ha quedat diluït en les interaccions i dependències del dia a dia; ha quedat dissolt en la multiplicitat d’aspectes desconeguts que intervenen en la nostra vida. Ja l’Eclesiastès ens va advertir que: ‘quien aumenta su ciencia, aumenta su dolor’. Només el desig que ens empeny a esforçar-nos en seguir essent, tal com ens explica Espinoza, ens mou a creure en el fantasma de la lliure decisió en una visió antropocèntrica i individualista. Ens és difícil veure com aquest fantasma ens amaga el paper de l’atzar en les nostres vides. Potser Borges, en el seu conte sobre Sakespeare titulat ‘Everything and Nothing’, ja va entreveure aquesta posició quan va fer dir a Sakespeare ‘Yo que tantos hombres he sido en vano, quiero ser uno y yo’[...], per acabar dient: ‘Viviré tal como soy’. Només caldria haver afegit: ‘seré tal com em viuran els esdeveniments’. Almenys això és el que li passa a l’heroi de Match Point.

Umberto Eco i Wiquipèdia

2006-01-21T10:15:00.000+01:00

Wiquipèdia és una enciclopèdia a Internet que pot anar actualitzant tothom. Es construeix, doncs, a partir de les múltiples aportacions i correccions que lliurement pot fer qualsevol. Eco, en un article publicat a L’espresso el passat 9 de gener, es pregunta si aquesta forma de treballar pot donar resultats adients. Però va més enllà quan exposa que, com tots sabem, a Internet hi ha pàgines de bona qualitat al costat de pàgines potineres i impresentables. Parla del risc que aquestes pàgines impresentables s’utilitzin amb finalitat pedagògica per error o manca de rigor. Més enllà d’aquestes pàgines, el tallar i enganxar pot ser una eina per a fer treballs d’estudi gens enriquidora, encara que, segons Eco, si es fa bé i amb criteri, no té perquè desmerèixer un bon treball. Fins i tot proposa fer un exercici que consisteix en cercar continguts impresentables sobre un tema determinat i explicar perquè són impresentables.

Eco apunta a un dels punts dèbils d’Internet. La classificació, tria, rigor, ponderació, validació... de les informacions que apareixen a Internet és baixa. Però no és baixa perquè no es faci, sinó perquè es fa amb criteris diferents dels que ens són habituals. Els accessos donen vida al lloc web; no l’academicisme. Això no vol dir que academicisme i accessos no pugin anar junts, però, en qualsevol cas, la validesa d’un lloc o les aportacions sempre necessitaran d’altra gent que els consulti i els enriqueixi. Potser per això Wiquipèdia té èxit. És l’enciclopèdia que es construeix entre tots i que només té sentit perquè es construeix entre tots. Si no fos així, no seria més que una enciclopèdia convencional posada a la Net. La correcció de qualsevol errada seria lenta i carregosa i no necessàriament hauria de tenir major correcció. Potser el que caldrà és acostumar-se a que el coneixement ja no es construeix in vitro i es transmet en els llocs dissenyats per això, sinó que l’haurem de veure com una cosa molt més oberta, a l’abast de molta més gent i que cal construir amb la participació de molts més individus anònims.

Neurobiologia del jo

2006-01-18T10:58:00.000+01:00

Com deia en una altra aportació, Damasio ens explica que hi ha una correlació entre mapes neurals, emocions i els sentiments que en segueixen. Ment i cos, consegüentment, són un tot i la dualitat filosòfica clàssica ha de quedat en entredit de manera nítida. Més enllà d’això, també s’està començant a veure com el cervell crea i tracta el sentiment d’identitat que ens dóna continuïtat al llarg de la vida (Veure Zimmer, C. A Investigación y Ciencia – Gener 2006). No és ni més ni menys que començar a intuir com funciona el mecanisme que ens permet saber que nosaltres som els mateixos que fa uns dies estàvem fent altres coses en un altre lloc i que tenim la certesa que serem els mateixos que seguirem treballant en una direcció i per una tasca concreta. Aquesta identitat està mediada per l’entorn i per la compartició de símbols que configuren els nostre entorn cultural. De sempre que hem jugat entre la realitat i la fantasia. No en va les narracions èpiques, els mites, la poesia, el drama... la novel•la, han pres un paper rellevant en la creació cultural i en la configuració de les identitats col•lectives. Em pregunto si el món virtual que ha sorgit de les noves tecnologies complementarà la fantasia que calia recrear en la ment o ens endinsarà en una franja ambigua entre realitat i ficció.

No és el mateix la consciència que el sentiment del jo. A partir de l’estudi de lesions cerebrals s’ha establert amb claredat que hom pot mantenir la consciència i canviar la percepció del jo; en definitiva, canviar la identitat. O, dit d’una altra manera, ser una altra persona, almenys per un mateix.

Segons Zimmer, quan volem fer una acció amb el nostre cos, el nostre cervell emet dues senyals. Una serveix d’instrucció, però l’altra serveix per saber què és el que hem de rebre com a percepció Si el que rebem no concorda amb el que hem previst rebre, sembla que es dóna una disharmonia que fa que el cervell interpreti que nosaltres no estem en l’origen d’aquesta percepció. Així doncs, si les sensacions no casen amb les expectatives, hom atribueix la responsabilitat dels actes a un altre i no a ell. Té lloc, per tant, un trencament de la identitat.

Zimmer, en el seu article, apunta una idea interessantíssima i que pot ser orígen d’especulacions múltiples. Diu que la fragilitat del jo pot estar lligada amb que la ment humana intenta de manera constant introduir-se en les ments d’altres persones. Aquesta senzilla idea podria explicar des de les ganes d’aprendre fins el funcionament grupal de les societats i la vida compartida que és més que la suma dels individus que, per exemple, podem atribuir a Internet. Fins i tot, podria ser un punt de recolzament per explicar estudis com els que Sheldrake ha fet sobre la comunicació entre animals.

Retornant al fil principal de l’article de Zimmer, cal dir que assenyala que la regió prefrontal mitja del cervell podria ocupar-se de crear la sensació de ser un mateix a partir de reconfigurar percepcions i records. El cert és que recordem millor tot allò que fa referència sobre nosaltres que els detalls d’altres persones

La proximitat amb el jo o, potser podríem dir la densitat i intensitat de les nostres experiències, fa que les maneres d’afrontar les novetats canviïn. Passem, segons ens explica Zimmer tot citant Lieberman, de fer reflexions explícites sobre les nostres experiències a codificar intuïcions que ens permeten donar respostes emotives basades en associacions estadístiques. Tanmateix, sigui com sigui, el cert és que en una vida normal, ens és impossible escapar del propi jo.

La confusió d'en Cardús?

2006-01-13T16:23:00.000+01:00

La societat de la confusió?

Salvador Cardús en el seu article del passat dimecres 11 de gener, ens explica que la societat de la informació i el coneixement genera confusió. L’excés d’informació genera infoxicació i el poder basat en la informació s’aprofita d’aquest desconcert. L’autor, però, diu quelcom més; diu que aquesta confusió general és necessària per tal que el poder basat en la informació esdevingui exclusiu. Ens redefineix la societat xarxa com la societat laberint per acabar dient que cal estudiar si el que està passant és que s’està democratitzant la ignorància.

L’aportació de Cardús és ben plausible si la mirem des de la perspectiva de la societat preinformacional. La sensació que les decisions ja no les prenem nosaltres és molesta. Ens fa sentir incòmodes. L’excés d’informació i la societat xarxa esdevenen un indret diferent dels que coneixem i, per això, ens sembla que estem en un laberint del qual hem d’acabar sortint. Potser aquesta és la fal•làcia. No podem sortir del laberint; de fet, la vida, la societat, el món... són tan laberíntics com pugui ser-ho la societat del coneixement i la informació. Simplement, estem passant una època de canvis importants i nosaltres, que encara ens recolzem en el racionalisme quasicartesià, no podem deixar de filtrar aquests canvis amb les eines ja conegudes. No ens hem plantejat, però, si aquestes eines encara són adequades.

Tanmateix, algun canvi copernicà de punt de vista ens podria ajudar a copsar que les coses van diferents. Fa uns tres-cents anys, Espinoza ens va advertir que : ‘Todos los prejuicios que intento indicar aquí dependen de uno solo, a saber: el hecho de que los hombres supongan, comúnmente, que todas las cosas de la naturaleza actúan, al igual que ellos mismos, por razón de un fin...’. Potser encara seguim analitzant les coses sota la llum del mateix prejudici.

INTERNET I PENSAMENT

2006-01-12T09:04:00.000+01:00

La mediació d’Internet en la manera de copsar la realitat ens condiciona les estructures de pensament. Com ja ens va explicar abastament Gadamer, els prejudicis són part dels materials amb els quals construïm el pensament. Les prefiguracions que hom obté a partir de la riquesa informativa que trobem a Internet no és, de cap manera, la mateixa que en la interacció presencial clàssica; ni en nombre ni en essència. Per aquest motiu, les divergències a l’hora de crear mecanismes de coneixement s’accentuen i, consegüentment, la compartició de capital simbòlic pot esdevenir cada vegada més petita i fragmentada. Ja en el document sobre Hipertext i Pensament exposem com les TIC condicionen la manera de pensar. Les tesis del determinisme tecnològic queden lluny, però la mediació tecnològica cada vegada esdevé més nítida. Ara el que cal és endinsar-se en els detalls.

INTERNET I IDENTITAT

2006-01-11T18:17:00.000+01:00

Començo a publicar entrades sobre internet i identitat amb la idea d'ampliar les aportacions i poder veure si convergim vers alguna idea força que ens pugui ser útil.

En un dels darrers llibres d'Antonio Damasio -En busca de Espinoza-, s'aporta la idea que emocions i sentiments responen a un mapa neural que el cervell es fa del cos. Aquest mapa pot estar mediat o no per la ment, però ens parla d'una base biològica de la ment. Què passa amb els elements tecnològics que ens complementen tot portant-nos a ser un cyborg, a l'hora de la creació dels mapes neurals que desencadenen emocions i sentiments?

Potser haurem de repensar quins elements entren a formar part d'aquest mapa neural. O, potser hem de pensar que una certa distància vers la tècnica forma part d'un suposat allunyament emocional que aquesta comporta. No serà que aquest allunyament fa més difícil la identificació del propi jo en el món virtual?

Bé, seguirem. S'esperen comentaris.