INTERNET I IDENTITAT. FORO DE DEBAT SOBRE LA INFLUÈNCIA QUE INTERNET, COM A MITJÀ DE COMUNICACIÓ, TÉ EN LA CREACIÓ D'IDENTITATS I EN ELS CONDICIONAMENTS EPISTEMOLÒGICS.

dilluns, de gener 30, 2006

Intuïció i TIC


Els nous mitjans de comunicació basats en les TIC ens desvien la normalitat de les formes de coneixement. Reforcen, segons el meu parer, el coneixement intuïtiu enfront del coneixement deductiu o més racional. Potser això té alguna relació amb la facilitat d’interioritzar els aprenentatges de funcionament i navegació a la net. Aprenentatges, per altra banda, basats en una certa rutinització i simplificació en relació als esdeveniments quotidians i reals. El coneixement instituïu, tanmateix, ha estat vist com la punta d’iceberg del coneixement al llarg del temps. [Ofereixo unes lleugeres anotacions sobre la intuïció a: Intuïció i coneixement] Actualment, però, al mateix temps que augmentem la facilitat de coneixement a la net, també esquematitzem sobre manera allò que coneixem. D’alguna manera, la quantitat ha passat al davant de la qualitat.

dissabte, de gener 28, 2006

Woody Allen i l'atzar



L’atzar és el tema central de la darrera pel•lícula de Woody Allen: Match Point. Per alguna cosa serà que el conegut director ens exposa de manera magistral com els esdeveniments intervenen, segurament més del que ens imaginem sovint, en la tria dels camins que ens toca trepitjar. El lliure albir ha quedat diluït en les interaccions i dependències del dia a dia; ha quedat dissolt en la multiplicitat d’aspectes desconeguts que intervenen en la nostra vida. Ja l’Eclesiastès ens va advertir que: quien aumenta su ciencia, aumenta su dolor’. Només el desig que ens empeny a esforçar-nos en seguir essent, tal com ens explica Espinoza, ens mou a creure en el fantasma de la lliure decisió en una visió antropocèntrica i individualista. Ens és difícil veure com aquest fantasma ens amaga el paper de l’atzar en les nostres vides. Potser Borges, en el seu conte sobre Sakespeare titulat ‘Everything and Nothing’, ja va entreveure aquesta posició quan va fer dir a Sakespeare ‘Yo que tantos hombres he sido en vano, quiero ser uno y yo’[...], per acabar dient: ‘Viviré tal como soy’. Només caldria haver afegit: ‘seré tal com em viuran els esdeveniments’. Almenys això és el que li passa a l’heroi de Match Point.

dissabte, de gener 21, 2006

Umberto Eco i Wiquipèdia


Wiquipèdia és una enciclopèdia a Internet que pot anar actualitzant tothom. Es construeix, doncs, a partir de les múltiples aportacions i correccions que lliurement pot fer qualsevol. Eco, en un article publicat a L’espresso el passat 9 de gener, es pregunta si aquesta forma de treballar pot donar resultats adients. Però va més enllà quan exposa que, com tots sabem, a Internet hi ha pàgines de bona qualitat al costat de pàgines potineres i impresentables. Parla del risc que aquestes pàgines impresentables s’utilitzin amb finalitat pedagògica per error o manca de rigor. Més enllà d’aquestes pàgines, el tallar i enganxar pot ser una eina per a fer treballs d’estudi gens enriquidora, encara que, segons Eco, si es fa bé i amb criteri, no té perquè desmerèixer un bon treball. Fins i tot proposa fer un exercici que consisteix en cercar continguts impresentables sobre un tema determinat i explicar perquè són impresentables.

Eco apunta a un dels punts dèbils d’Internet. La classificació, tria, rigor, ponderació, validació... de les informacions que apareixen a Internet és baixa. Però no és baixa perquè no es faci, sinó perquè es fa amb criteris diferents dels que ens són habituals. Els accessos donen vida al lloc web; no l’academicisme. Això no vol dir que academicisme i accessos no pugin anar junts, però, en qualsevol cas, la validesa d’un lloc o les aportacions sempre necessitaran d’altra gent que els consulti i els enriqueixi. Potser per això Wiquipèdia té èxit. És l’enciclopèdia que es construeix entre tots i que només té sentit perquè es construeix entre tots. Si no fos així, no seria més que una enciclopèdia convencional posada a la Net. La correcció de qualsevol errada seria lenta i carregosa i no necessàriament hauria de tenir major correcció. Potser el que caldrà és acostumar-se a que el coneixement ja no es construeix in vitro i es transmet en els llocs dissenyats per això, sinó que l’haurem de veure com una cosa molt més oberta, a l’abast de molta més gent i que cal construir amb la participació de molts més individus anònims.

dimecres, de gener 18, 2006

Neurobiologia del jo


Com deia en una altra aportació, Damasio ens explica que hi ha una correlació entre mapes neurals, emocions i els sentiments que en segueixen. Ment i cos, consegüentment, són un tot i la dualitat filosòfica clàssica ha de quedat en entredit de manera nítida. Més enllà d’això, també s’està començant a veure com el cervell crea i tracta el sentiment d’identitat que ens dóna continuïtat al llarg de la vida (Veure Zimmer, C. A Investigación y Ciencia – Gener 2006). No és ni més ni menys que començar a intuir com funciona el mecanisme que ens permet saber que nosaltres som els mateixos que fa uns dies estàvem fent altres coses en un altre lloc i que tenim la certesa que serem els mateixos que seguirem treballant en una direcció i per una tasca concreta. Aquesta identitat està mediada per l’entorn i per la compartició de símbols que configuren els nostre entorn cultural. De sempre que hem jugat entre la realitat i la fantasia. No en va les narracions èpiques, els mites, la poesia, el drama... la novel•la, han pres un paper rellevant en la creació cultural i en la configuració de les identitats col•lectives. Em pregunto si el món virtual que ha sorgit de les noves tecnologies complementarà la fantasia que calia recrear en la ment o ens endinsarà en una franja ambigua entre realitat i ficció.

No és el mateix la consciència que el sentiment del jo. A partir de l’estudi de lesions cerebrals s’ha establert amb claredat que hom pot mantenir la consciència i canviar la percepció del jo; en definitiva, canviar la identitat. O, dit d’una altra manera, ser una altra persona, almenys per un mateix.

Segons Zimmer, quan volem fer una acció amb el nostre cos, el nostre cervell emet dues senyals. Una serveix d’instrucció, però l’altra serveix per saber què és el que hem de rebre com a percepció Si el que rebem no concorda amb el que hem previst rebre, sembla que es dóna una disharmonia que fa que el cervell interpreti que nosaltres no estem en l’origen d’aquesta percepció. Així doncs, si les sensacions no casen amb les expectatives, hom atribueix la responsabilitat dels actes a un altre i no a ell. Té lloc, per tant, un trencament de la identitat.

Zimmer, en el seu article, apunta una idea interessantíssima i que pot ser orígen d’especulacions múltiples. Diu que la fragilitat del jo pot estar lligada amb que la ment humana intenta de manera constant introduir-se en les ments d’altres persones. Aquesta senzilla idea podria explicar des de les ganes d’aprendre fins el funcionament grupal de les societats i la vida compartida que és més que la suma dels individus que, per exemple, podem atribuir a Internet. Fins i tot, podria ser un punt de recolzament per explicar estudis com els que Sheldrake ha fet sobre la comunicació entre animals.

Retornant al fil principal de l’article de Zimmer, cal dir que assenyala que la regió prefrontal mitja del cervell podria ocupar-se de crear la sensació de ser un mateix a partir de reconfigurar percepcions i records. El cert és que recordem millor tot allò que fa referència sobre nosaltres que els detalls d’altres persones

La proximitat amb el jo o, potser podríem dir la densitat i intensitat de les nostres experiències, fa que les maneres d’afrontar les novetats canviïn. Passem, segons ens explica Zimmer tot citant Lieberman, de fer reflexions explícites sobre les nostres experiències a codificar intuïcions que ens permeten donar respostes emotives basades en associacions estadístiques. Tanmateix, sigui com sigui, el cert és que en una vida normal, ens és impossible escapar del propi jo.

divendres, de gener 13, 2006

La confusió d'en Cardús?


La societat de la confusió?

Salvador Cardús en el seu article del passat dimecres 11 de gener, ens explica que la societat de la informació i el coneixement genera confusió. L’excés d’informació genera infoxicació i el poder basat en la informació s’aprofita d’aquest desconcert. L’autor, però, diu quelcom més; diu que aquesta confusió general és necessària per tal que el poder basat en la informació esdevingui exclusiu. Ens redefineix la societat xarxa com la societat laberint per acabar dient que cal estudiar si el que està passant és que s’està democratitzant la ignorància.

L’aportació de Cardús és ben plausible si la mirem des de la perspectiva de la societat preinformacional. La sensació que les decisions ja no les prenem nosaltres és molesta. Ens fa sentir incòmodes. L’excés d’informació i la societat xarxa esdevenen un indret diferent dels que coneixem i, per això, ens sembla que estem en un laberint del qual hem d’acabar sortint. Potser aquesta és la fal•làcia. No podem sortir del laberint; de fet, la vida, la societat, el món... són tan laberíntics com pugui ser-ho la societat del coneixement i la informació. Simplement, estem passant una època de canvis importants i nosaltres, que encara ens recolzem en el racionalisme quasicartesià, no podem deixar de filtrar aquests canvis amb les eines ja conegudes. No ens hem plantejat, però, si aquestes eines encara són adequades.

Tanmateix, algun canvi copernicà de punt de vista ens podria ajudar a copsar que les coses van diferents. Fa uns tres-cents anys, Espinoza ens va advertir que : ‘Todos los prejuicios que intento indicar aquí dependen de uno solo, a saber: el hecho de que los hombres supongan, comúnmente, que todas las cosas de la naturaleza actúan, al igual que ellos mismos, por razón de un fin...’. Potser encara seguim analitzant les coses sota la llum del mateix prejudici.

dijous, de gener 12, 2006

INTERNET I PENSAMENT


La mediació d’Internet en la manera de copsar la realitat ens condiciona les estructures de pensament. Com ja ens va explicar abastament Gadamer, els prejudicis són part dels materials amb els quals construïm el pensament. Les prefiguracions que hom obté a partir de la riquesa informativa que trobem a Internet no és, de cap manera, la mateixa que en la interacció presencial clàssica; ni en nombre ni en essència. Per aquest motiu, les divergències a l’hora de crear mecanismes de coneixement s’accentuen i, consegüentment, la compartició de capital simbòlic pot esdevenir cada vegada més petita i fragmentada. Ja en el document sobre Hipertext i Pensament exposem com les TIC condicionen la manera de pensar. Les tesis del determinisme tecnològic queden lluny, però la mediació tecnològica cada vegada esdevé més nítida. Ara el que cal és endinsar-se en els detalls.

dimecres, de gener 11, 2006

INTERNET I IDENTITAT


Començo a publicar entrades sobre internet i identitat amb la idea d'ampliar les aportacions i poder veure si convergim vers alguna idea força que ens pugui ser útil.

En un dels darrers llibres d'Antonio Damasio -En busca de Espinoza-, s'aporta la idea que emocions i sentiments responen a un mapa neural que el cervell es fa del cos. Aquest mapa pot estar mediat o no per la ment, però ens parla d'una base biològica de la ment. Què passa amb els elements tecnològics que ens complementen tot portant-nos a ser un cyborg, a l'hora de la creació dels mapes neurals que desencadenen emocions i sentiments?

Potser haurem de repensar quins elements entren a formar part d'aquest mapa neural. O, potser hem de pensar que una certa distància vers la tècnica forma part d'un suposat allunyament emocional que aquesta comporta. No serà que aquest allunyament fa més difícil la identificació del propi jo en el món virtual?

Bé, seguirem. S'esperen comentaris.